ELLA ESTÀ ALLÀ…
ELLA HO SAP…
I tu ho saps
I tu saps que ella ho sap
pero…
NOMÉS HO SAP ELLA.
Grimpo tan amunt que quasi la puc tocar, de fet, la puc tocar, però no la puc palpar, només la puc tocar com qui toca la flauta, o toca la trompeta. Només la puc tocar amb el nas ple d'aire, d'aire pur. La toco tan amunt, tan envoltada d'aire tan pur, que per un instant ho comprenc tot.
Fins aleshores ho entenia, però no ho comprenia: la gravetat no la pots agafar, ni modelar, ni aturar, ni eliminar, ni tan sols, la pots desafiar... Ara ho comprenc tot, el joc no consisteix a desafiar la gravetat, doncs és quelcom superior a nosaltres, les veritables normes del joc, ens inciten a desafinar-la. Desafinar-la amb el nas ple d'aire, com qui desafina la flauta.
Quan comprens que la gravetat no es desafia, només es desafina, ets lliure de jugar amb ella, ets lliure de grimpar tant amunt tant amunt tant amunt, que en lloc de voler atrapar-la, el joc (només) consisteix a fer que ella no t'atrapi...
I suposo que aquesta és la norma, si tu no la intentes desafiar, ella tampoc t'atrapa, només conviu amb tu, viu de tu, només viu sobrevivint, com tu, que vius d'ella, com tu, que ets una malalta de gravetat.
Som uns éssers viu que girem i transpirem en l'aire, en un aire que contaminem de màgia i poesia, una poesia i una màgia que per un instant provoquen uns miratges d'il·lusionisme als cervells plens d'innocència del públic, fent-los creure que la gravetat no existeix, però ella està, està allà.
Ella sempre està allà, aliada amb mi, esperant-me sota el matalàs, sota el gran matalàs, esperant que torni a provar trucs nous, i ella finalment pugui absorbir tota la meva energia. I suposo, que d'això viu la gravetat.
Ella és una viatgera sense maleta que viu de totes les malaltes i els malalts que ens deixem robar una mica de la nostra energia quan caiem, que ens deixem robar una mica de la nostra energia perquè ella la transformi en dificultat, i nosaltres en repte. En reptes que alimenten els nostres somnis, en somnis que il·luminen els nostres objectius, en objectius que desperten les nostres pors, en pors que ens omplen de vida, que ens omplen la vida, que ens mantenen vives!
Tan vives, que per molt malaltes de gravetat que estiguem, mai no morirem d'ella, ja que tota l'energia que ella ens roba, només és una petita part de tota l'adrenalina que ella crea, i de fet, l'energia que ella ens roba, és la sobrant, la que no ens fa falta per tornar-nos a aixecar...Perquè quan ens tornem a aixecar ja som més fortes, perquè per tornar-nos a aixecar el que necessitem és actitud, i ella d'això en té de sobres, ella d'actitud en regala a tort i a dret.
Cada cop que la gravetat ens llença contra el matalàs, que ens absorbeix i ens xucla les forces, també ens escup una bona dosis d'actitud i una altra de paciència, fent-nos més fortes, més valentes, més intrèpides, fent que almenys el que fem valgui la pena. Fent que almenys, de tant en tant, per fi et trobis cara a cara amb el sospir del susto que et sosté en ella. Et trobis cara a cara amb el susto que gira la truita i fa que tot surti al inrevés. És a dir, que per fi te'n ensurts!
Quan per fi te'n ensurts del truc, i de retruc et tornes a agafar, quan per fi mantens en l'aire suspès d'un sospir el truc que portaves tantes gravetats caient, quan fer fi et surt per primer cop. Per fi et surt per primer cop! Però ningú mira...
Ningú mira... Coneixes aquesta sensació? La d'estar sola en la derrota i en la victòria... Jo fins ara només la coneixia, però ara també la comprenc...
Doncs ella està allà, ella està allà sempre, tant quan tu tens un ensurt com quan tu te'n ensurt, ella sempre està allà...
Ella, a vegades, surt del seu amagatall, des d'on està escoltant d'amagat (ella és un gat que no fa soroll quan grimpa per les taulades) ella està allà per escopir-te a la cara la decisió i la seguretat que necessites per seguir els teus somnis.
Shh! La sents? No, no, allà fora no... Dins teu!
És la gravetat!
És la gravetat que batega en cada desig de girar més de pressa, de grimpar més amunt! Mentre voles, ella et sacseja en contra-diracció als teus somnis perquè sap, que si de veritat els desitges, els perseguiràs, els desafiaràs, i els grimparàs de nou. Ella sap que pot aconseguir que t'oblidis del 9,8 que et xucla des del ventre cap al centre, cap al centre de la terra.
Ella sap, que el veritable repte consisteix a desafinar-la, consisteix a desafinar-la per desafiar les teves pors.
Ella sap, que la vida només és un joc de reptes i temors, d'energies i pors, de somnis i decisions.
I és que a vegades la vida només val la pena per aquell precís instant, per aquell preciós instant, on té la jugues tota sencera, sabent que tota ella és només un joc.
Un joc on si sona la flauta, ja pots anar desafinant-la...
Una flauta desafinada per les malaltes de gravetat, que fan d'ella la seva causa de vida en lloc de la seva causa de mort, que s'alimenten d'ella fins a quedar-se ben tipes!
Tan tipes d'ella i en consequència tan pesades... que per molts cops que caiguem al matalàs, sempre tindrem una raó per aixecar-nos i grimpar un altre cop!
Un altre cop, cada cop, cada cop que caic, crec que estic més aprop d’aprendre a confiar en la gravetat que batega dins meu... ara ja no la desafio, ara jo la desafino!
Shh! La sents?
Ella també habita dins teu,
no l’evitis!
-Malalta de Gravetat-
