Hi
havia una vegada un bosc diminut amb un gorg al ben mig de tot. Vora el gorg hi
creixien molts arbres de molts tons de verd diferent. I en aquests arbres hi
habitaven tota mena d’ocells: grans,petits, corpulents, lleugers, amb
impressionants cues, moltes plomes o llargs becs... L’única característica que
tenien en comú era que tots eren blancs. I això de ser blancs no els acabava
d’agradar gaire…
A
qui menys li agradava aquest color era a la Martina, l’ocell amb més plomes a
la cua de tot el bosc. Com que no li agradava el seu blanc sempre portava
vestits que es feia amb les flors de coloraines que trobava pels arbres a la
primavera. Però es clar, quan se li feien malbé tornava a ser tota blanca...
Cada
vespre tots els ocells es reunien al gorg per veure la posta de sol mentre
debatien sobre temes d’actualitat o que els preocupaven.
Però
una tarda de primavera, mentre el sol es ponia es va posar a ploure. La Martina
quan va arribar al gorg no hi va trobar ningú perquè tothom tenia por de la
pluja. Però ella no tenia por de l’aigua i es va quedar a disfrutar de la posta
de sol.
De
cop i volta entre la pluja i el sol va veure una cosa que mai ningú no havia
vist, va veure l’Arc de Sant Marti.
-Ho,
que bonic que es! I quants colors que te!-va exclamar il·lusionada mentres
contemplava l’espectacle.
Quan
va tornar, va explicar amb entusiasme a tots els altres el que havia vist. Aquella nit
va somiar amb l’arc de Sant Marti i amb tots els seus coloraines i va pensar
que la pròxima vegada que tingues ocasió de veure’l li demanaria que li regales
algun dels seus colors.
Quan
la Martina es va despertar va fer la maleta i li va dir al seu germà:
-Me’n
vaig a recorre món! Atxim! I a perseguir l’arc de Sant Marti per demanar-li que
ens regali algun dels seus colors! Atxim!
-Tu
no ten pots anar en lloc, que no veus que ahir amb tanta pluja et vas
ancostipar?-va esbroncar-la l’Aran,el seu germà petit.
I
efectivament, la Martina es va quedar a casa amb el seu encostipat, deixant el
viatge per a mes endavant.
Aquell
vespre va tornar a ploure, però ningú es va quedar a casa, perquè tothom volia
gaudir de l’espectacle de la posta de sol amb l’Arc de Sant Marti. Bé, ningú
no, la Martina que estava encostipada no va poder anar en lloc.
Tots
i totes estaven reunits al voltant del gorg, quan un esplèndit arc de tots
colors va dibuixar-se en mig del cel plujós.
El
petit Aran va tenir una idea magnifica, que va proposar als altres i rapidament
tots i totes hi van estar dacord.
-Arc
de Sant Marti, Arc de Sant Marti, tu que tens tants colors i que ets tan
poderos que ens podries fer un favor?- va preguntar tot entusiasmat el petit
Aran.
-Es
clar, pero només us puc consedir un desitg, aixi que penseu-vos-el molt bé
avans de demanarmel -va contestar tot colorit i magestuos.
Van
parlar durant uns minuts, xiuxiuejant tots plegats fins que ho van tenir clar i
l’Aran va tornar a parlar:
-Arc
de Sant Marti, els ocells d’aquest bosc ja sabem el que més desitgem, volem no
ser blancs, sisplau tu que ets tan colorit que ens podries regalar un color
diferent a cadascú?
-D’acord,
ara quan el sol s’estigui apunt de pondre passeu per sota meu i us regalaré un
color brillant i encès a cadascu per que lluïu cada dia.-va explicar l’Arc de
Sant Marti tot convencut.
Tots
i totes van fer una fila i van passar volant sota l’Arc de Sant Marti, bé tots
menys la Martina que era a casa. Cada ocell era d’un color diferent, d’una tonalitats
especial, era tot un espectacle.
Va
deixar de ploure i l’Arc de Sant Marti va desaparèixer difuminant-se rere les
muntanyes llunyanes. Aleshores el petit Aran es va adonar que la seva germana,
que era qui mes desitjava ser colorida, continuava sent blanca ja que no havia
passat per sota el raig de llum de l’arc.
Tot
preocupat va explicar el problema als altres i després d’una llarga reunió van
tenir una idea. L’Aran i uns quants ocells més van anar a buscar a la Martina,
que va quedar al·lucinada i meravellada
al contemplar tots aquells colors i tota aquella llum que desprenien els seus
amics i amigues.
Van
volar ràpidament cap al gorg on es van trobar amb al resta. La Martina estava
entusiasmada amb aquell festival de colors i més colors, li havia crescut el
cor de cop de veure tanta vida a seu voltant així que va organitzar una passarel·la
per que tothom pogués lluir els seus nous coloraines. Estava tan contenta que
ni s’enrrecordava que ella continuava tota blanca.
Al
acabar la passarel·la la Martina els hi va regalar una ploma blanca de les
seves a cadascú perquè s’enrrecordesin de lo blancs que eren tots abans i
cadascú li va regalar una ploma del seu color a ella. I així va ser com la Martina va ser l’única que
tenia una ploma de cada color, sense cap color repetit i també una ploma, nomes
una però,de color blanc, ja que totes les altres les havia regalat.
Aquella
nit va ser tot un carnaval on tot el bosc dansava sota la llum de la lluna al
ritme de la musica lluint plomes de coloraines, va ser un festival, va ser i es la veritable historia de la Martina, el primer
gall d’indi que va passar de passejar tot blanc a ser de tots colors.
