diumenge, 8 de desembre del 2013

PREGUNTALI


Aquest mati me despertat
Desitjant trovarte al meu costat
Preguntali als meus ulls turquesa
Si et saben mirar amb tendresa
Preguntali a la meva vida
Que mes m’amagarà
Preguntali a la força
Si em vol debilitar
Preguntali al meu cor
Si es a tu a qui et vol estimar
Preguntali a la foscor
Si em vol iluminar
Preguntali a la veritat
Si em vol seguir enganyant
Preguntali al mati si em vol despertar
Preguntali a la mort
si sem endura demà
Preguntali al sol
Si vol brillar per mi
Preguntali a la soletat

Si em vol acompanyar

LA VERITABLE HISTORIA DEL GALL D'INDI

Hi havia una vegada un bosc diminut amb un gorg al ben mig de tot. Vora el gorg hi creixien molts arbres de molts tons de verd diferent. I en aquests arbres hi habitaven tota mena d’ocells: grans,petits, corpulents, lleugers, amb impressionants cues, moltes plomes o llargs becs... L’única característica que tenien en comú era que tots eren blancs. I això de ser blancs no els acabava d’agradar gaire…

A qui menys li agradava aquest color era a la Martina, l’ocell amb més plomes a la cua de tot el bosc. Com que no li agradava el seu blanc sempre portava vestits que es feia amb les flors de coloraines que trobava pels arbres a la primavera. Però es clar, quan se li feien malbé tornava a ser tota blanca...

Cada vespre tots els ocells es reunien al gorg per veure la posta de sol mentre debatien sobre temes d’actualitat o que els preocupaven.
Però una tarda de primavera, mentre el sol es ponia es va posar a ploure. La Martina quan va arribar al gorg no hi va trobar ningú perquè tothom tenia por de la pluja. Però ella no tenia por de l’aigua i es va quedar a disfrutar de la posta de sol.
De cop i volta entre la pluja i el sol va veure una cosa que mai ningú no havia vist, va veure l’Arc de Sant Marti.
-Ho, que bonic que es! I quants colors que te!-va exclamar il·lusionada mentres contemplava l’espectacle.

Quan va tornar, va explicar amb entusiasme a  tots els altres el que havia vist. Aquella nit va somiar amb l’arc de Sant Marti i amb tots els seus coloraines i va pensar que la pròxima vegada que tingues ocasió de veure’l li demanaria que li regales algun dels seus colors.
Quan la Martina es va despertar va fer la maleta i li va dir al seu germà:
-Me’n vaig a recorre món! Atxim! I a perseguir l’arc de Sant Marti per demanar-li que ens regali algun dels seus colors! Atxim!
-Tu no ten pots anar en lloc, que no veus que ahir amb tanta pluja et vas ancostipar?-va esbroncar-la l’Aran,el seu germà petit.
I efectivament, la Martina es va quedar a casa amb el seu encostipat, deixant el viatge per a mes endavant.
Aquell vespre va tornar a ploure, però ningú es va quedar a casa, perquè tothom volia gaudir de l’espectacle de la posta de sol amb l’Arc de Sant Marti. Bé, ningú no, la Martina que estava encostipada no va poder anar en lloc.
Tots i totes estaven reunits al voltant del gorg, quan un esplèndit arc de tots colors va dibuixar-se en mig del cel plujós.
El petit Aran va tenir una idea magnifica, que va proposar als altres i rapidament tots i totes hi van estar dacord.
-Arc de Sant Marti, Arc de Sant Marti, tu que tens tants colors i que ets tan poderos que ens podries fer un favor?- va preguntar tot entusiasmat el petit Aran.
-Es clar, pero només us puc consedir un desitg, aixi que penseu-vos-el molt bé avans de demanarmel -va contestar tot colorit i magestuos.
Van parlar durant uns minuts, xiuxiuejant tots plegats fins que ho van tenir clar i l’Aran va tornar a parlar:
-Arc de Sant Marti, els ocells d’aquest bosc ja sabem el que més desitgem, volem no ser blancs, sisplau tu que ets tan colorit que ens podries regalar un color diferent a cadascú?
-D’acord, ara quan el sol s’estigui apunt de pondre passeu per sota meu i us regalaré un color brillant i encès a cadascu per que lluïu cada dia.-va explicar l’Arc de Sant Marti tot convencut.
Tots i totes van fer una fila i van passar volant sota l’Arc de Sant Marti, bé tots menys la Martina que era a casa. Cada ocell era d’un color diferent, d’una tonalitats especial, era tot un espectacle.
Va deixar de ploure i l’Arc de Sant Marti va desaparèixer difuminant-se rere les muntanyes llunyanes. Aleshores el petit Aran es va adonar que la seva germana, que era qui mes desitjava ser colorida, continuava sent blanca ja que no havia passat per sota el raig de llum de  l’arc.
Tot preocupat va explicar el problema als altres i després d’una llarga reunió van tenir una idea. L’Aran i uns quants ocells més van anar a buscar a la Martina, que va quedar al·lucinada  i meravellada al contemplar tots aquells colors i tota aquella llum que desprenien els seus amics i amigues.
Van volar ràpidament cap al gorg on es van trobar amb al resta. La Martina estava entusiasmada amb aquell festival de colors i més colors, li havia crescut el cor de cop de veure tanta vida a seu voltant així que va organitzar una passarel·la per que tothom pogués lluir els seus nous coloraines. Estava tan contenta que ni s’enrrecordava que ella continuava tota blanca.
Al acabar la passarel·la la Martina els hi va regalar una ploma blanca de les seves a cadascú perquè s’enrrecordesin de lo blancs que eren tots abans i cadascú li va regalar una ploma del seu color a ella. I així  va ser com la Martina va ser l’única que tenia una ploma de cada color, sense cap color repetit i també una ploma, nomes una però,de color blanc, ja que totes les altres les havia regalat.

Aquella nit va ser tot un carnaval on tot el bosc dansava sota la llum de la lluna al ritme de la musica lluint plomes de coloraines, va ser un festival, va ser  i es la veritable historia de la Martina, el primer gall d’indi que va passar de passejar tot blanc a ser de tots colors.

dijous, 21 de novembre del 2013

EN UN ALTRE UNIVERS

Jo se que hi ha un altre món
Un univers on es viu en contes
Es canta la llum
S’escriuen els relleus
I es ballen els colors

On es fotografien les olors
I s’ensumen les pintures,
Es pinta la música
Es dibuixa el circ
I l’amor es pot tocar.

On la literatura es pot olorar
Les lletres saben calcular
I els nombres parlar.
On es poden escoltar els núvols
Quan brillen les cançons

Es l’univers de l’art

On s’aprecien i s’estimen tots els espectacles abstractes!

dimarts, 4 de juny del 2013

SI TU ETS JO VULL SER

Si tu ets un cor trencat
Jo vull ser la part que et falta
Perquè estiguis arreglat
Quan la lluna estigui alta
A principis de trenc d’alba

Si tu ets l’últim raig de sol
Jo vull ser un lluent estel
Per travessar la teva ombra
En la minvant brillantor del cel

Si tu ets la meva llàgrima
Jo vull ser la teva galta
Per ser,
la part del cor que et manca
O el tros d’amor que et falta

Si tu ets la lluna,
com un tall de mandarina
jo vull ser una gran fortuna
la teva fada padrina
o un esquitx d’escuma



Si tu ets un bonic peto
Jo vull ser la teva dolçor
O la teva gran olor
per fondre la preocupació

Si tu ets el sol
Jo vull ser la terra
Per sentir la il·luminació
En la nit i en la foscor

Si tu ets una bombolla
Jo vull ser el sabó
O l’aigua de la pluja
Que es qui marca una estació

Si tu ets l’horitzó
Jo vull ser el mar
Per contemplar-te
De dia amb il·luminació
I de nit amb foscor

Si tu ets el mar
Jo vull ser les teves onades
de coto
O el paisatge
 d’una lluna de mató

Si tu ets una mirada
Jo vull ser el teu temps
I la teva durada

Si tu ets el cel
Jo vull ser el vent
Qui t’escolta d’amagat
Rere qualsevol terrat

Si tu ets la magia
Jo vull ser la porpurina
I la llum de la foscor cristalina

Si tu ets d’arc de Sant Martí
Jo vull ser l’aigua i el sol
les tornassolades del matí

o la que t’espera sota el para-sol.

TIEMPO


Tu siempre tan perfecto,
viviendo el presente sin prisas
en ningun lugar y en todo sitio.

Volando sin aire,
sin dormir ni despertarte,
sin faltar ni adelantarte,
sin retrasarte ni un instante

Eres generoso porque te dejas mesurar 
o caprichosos porque no te dejas controlar?

Si estuvieras dento de un reloj de arena…
te tumbaria de lado

porque te quedaras parado!

PER LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA


Per la festa major
decoro el meu balcó.

Per la festa de Gràcia
els castellers porten faixa.

Sota el gran rellotge,
que sembla un campanar
tothom s’afanya a ballar.

Al carrer Verdi
sempre hi passen una peli.

A Joan Blanques de dalt
mai ningú hi pren mal.

Per Gran de Gràcia
tota la xicalla
canta i balla.

Reunits,
tant grans com petits
fent gresca i xerinola

sota cada farola.

POR QUE LEEMOS?


Tal vez nunca te hayas preguntado porque leemos. Yo llegué a la conclusión de que leemos porque necesitamos soñar y huir de esta absurda realidad que sin sentido nos retiene y nos intenta ocultar que otro mundo es posible.
Porque queremos hallar universos especiales y lugares que se acerquen un poco más a la perfección y a la inexistencia.
Para escondernos y descubrir al mismo tiempo los rincones más profundos de la fantasía y la imaginación.
Porque la misma normalidad de la vida nos resulta extraña e incómoda, y necesitamos despreocuparnos de las preocupaciones de la realidad que nos envuelta.
Porque queremos aprender a hacer crecer nuestro simple y abstracto corazón.
En definitiva que nos dejamos llevar por la tinta mágica de cada letra, cada palabra del escritor o escritora intentando comprender lo que vivimos, lo que nos rodea, recordando nuestro pasado y relacionando la lectura con nuestra verdadera leyenda.
Descubriendo aventuras maravillosas y mundos tan extraños que nos resultan familiares y acogedores… en definitiva lugares tan inmensos como te los imaginas y tan pequeños al mismo tiempo que caben enteros dentro de tu mente!


UN MOMENT

La vida,
simplement
és un moment.

Un moment
de llum incandescent
que s'ha d'aprofitar
per brillar incondicionalment.

Brillar incondicionalment
però no eternament.

No brillar eternament
però si intensament.