ARTS

Un àngel baixa del cel

Amb un trapezi d’estel...

Em ve a buscar?

Em ve a salvar?

I m’ofereix la mà

Per poder pujar

I poder-me traslladà

Al país del més enllà.

Però hi renuncio,

No vull estar en el més enllà.

Perquè en realitat…

Vull estar al teu costat.

Jo no vull ser el teu estel

Només vull pujar al trapezi per tocar el nostre cel!!!

Anava a pujar al trapezi del cel

per poder aconseguir el meu estel

Però...

 anava descalç

i vaig decidir quedar-me abaix,

fent malabars!!!

Després...

Pujaré al monocicle

Per poder comprendre que un altre món és possible!!!

Les teles!!!

No són verdes

Com les bledes!!!

Les teles!!!

fines com les aigües que banyen les balenes

 i suaus com les llàgrimes de les sirenes

Però elàstiques com la fosca cera de les espelmes!!!

Perquè visc

En el meu circ!!!

Que és petit,

I ressona si fas un crit!!!

Però no és tan petit

Com el melic!!!

Te un trapezi juganer

Que va i ve!!!

Colxonetes

Esveltes

Teles blaves…

Interminables escales…

Colxonetes planes…

Tot això perque vivim en un somni fet realitat

I li posem molta creativitat!!!

La felicitat,

de la meva creativitat,

D’aquesta extraordinària realitat

I de la nostra amistat

LOS COLORES

Sentimientos

y estaciones

Que describen emociones

Cálidos

Y fríos

Abstractos

O concretos

Emocionantes

E impactantes

Decoran cometas

Y se mezclan en paletas

Vivos…

Descriptivos…

Están en todo lugar

A veces en forma de lunar

En las plantas,

En las manchas

Alegres

Y Felices

Se expresan…

En la fotografía

Y en la buena cocina,

En los florecidos prados

Y en los extraños peinados,

En la originalidad de la poesía

Y en toda la melancolía

En la creatividad

Y en la felicidad!!!

Porque en definitiva…

Los colores

Son sabores

Sentimientos

y estaciones

Que describen emociones.

TU, VERGONYA (2a part)

No em puc moure

Tampoc no  em puc quedar aquí quieta

No ho puc fer

Tampoc no ho puc deixar de fer

No hi puc pensar

Tampoc no puc evitar pensar-hi.

M’agradia trucarte,

et vull trucar,

te de trucar,

Et truco.

Espero que no agafis el telefon.

No et puc dir res perque no tinc suficients coses a dir-te,

Però te de dir masses coses per no dir-te res.

No es que no tingui suficient valor per reconeixer que tinc vergonya,

Es que no vull reconeixer que tinc suficient valor per adonar-me que tinc vergonya.

No contestas,

Ja t’ho dire un altre dia.

Un dia que potser no arribara mai...

TU, SONA EL TELÈFON (1a part)

Les fulles cauen rere la finestra…

Sona el telèfon.

El vent xiula…

Sona el telèfon.

No m’immuto, res varia...

Sona el telèfon.

No es per a mi, mai es per a mi.

Sona el telèfon.

Visc atrapada,

Atrapada entre una veritable mentida

I una mentidera veritat

Sona el telèfon, en una dimensió desconeguda.

He perdut l’esperança.

Ho potser no?

Deixa de sonar el telèfon

I si era per a mi?

Ja no sona el telèfon.

SOMIASOMNIS

Tants desitjos que vas desitjar...

I es van acabar estripant

Tants desitjos que vas desitjar...

I els van acabar abandonant

I tants altres desitjos que vas desitjar...

I et van acabar il·lusionant!

Perquè ara això es així

Però encara es pot canviar

Els somnis estan per somiar-los

Ara tot vol canviar

I els meus somnis diuen...

Que les estrelles del cel

Ja tenen ganes de nedar

I que les estrelles del mar

Ja tenen ganes de volar

El atrapa somni de al meva habitació

Te  ganes de créixer

I de fer créixer,

de fer créixer el teu cor

El atrapa somni de la meva habitació

Te ganes de volar

I de fer volar,

de fer volar la teva imaginació!

NADIE DEBERÍA

Nadie debería

Enamorarse de la inexistente perfección,

No buscar al problema una solución,

No saber que todo requiere su tiempo y su dedicación,

No comprender que cada parte de la vida es una estación.

Nadie debería

No querer ganarse la felicidad,

Desaprovechas cualquier oportunidad,

No dejarte conquistar por la amistad

O no querer aceptar la realidad.

Nadie debería

Abandonarlo todo ante la adversidad,

No expresar su creatividad

Ni idear su propia originalidad,

No intentar dar la máxima solidaridad.

Nadie debería

Al menos a las cosas que te interesen,

 no prestarles atención

Ni arriesgar tu declaración

O querer conquistar todo corazón

Y ocultar la amargura del bombón.

Nadie debería

No tener un momento para aburrirse

Ni comprender que no todo es divertirse,

No intentar tener paciencia

Y creerse más fuerte que la ciencia.

Tampoco debería nadie

No buscar su independencia

Y no vivir la vida con prudencia.

Nadie debería

Dejarse caer en la frustración,

No luchar por salir de la desesperación

Y huir de los problemas con su desaparición,

No compartir la preocupación

O desaprovechar la ilusión.

Nadie debería

Dejarse caer en la resignación,

No buscar su protección,

Desaprovechar la ocasión

Y quererse llevar siempre la razón.

Nadie debería

No contestar con decisión,

No asumir la consecuencia de su acción

O no comprender que todo tiene explicación

Y necesitar siempre otra aprobación.

Nadie debería

No respetar otra religión,

Desesperarse por una simple revolución,

No aceptar la renovación,

No intentar ser un buen anfitrión,

Ni querer participar con su aportación.

Nadie debería

No tener tiempo para cuidarse,

Querer siempre excusarse,

No intentar escucharse,

O no querer diferenciarse.

Nadie debería

No celebrar la alegría

O desesperarse con la melancolía.

Nadie debería

Ser siempre el más impaciente,

Rechazar un color por ser estridente,

O querer más teniendo lo suficiente

Nadie debería

No vivir con una expresión sonriente,

No aprovechar la energía ardiente

U Olvidar ese sueño mágico y reluciente.

Tampoco debería nadie

No intentar razonar

O hacer las cosas sin pensar

Nadie debería

Leer este poema y quedarse igual,

Despertase y no pensar que hoy puede ser un día especial

Tomárselo todo como una cosa normal

O no luchar por un mundo genial!

LA PRIMAVERA DELS SOMRIURES

M’agradaria ser...

El somriure espavilat

d’un secret amagat,

Un silenci trencat

de l’amor desitjat,

L’esperança de l’horitzó

o d’una dent de lleó,

La màgica porpurina

 de l’aigua cristal·lina

O un simple sentiment

 que viu el present! 

LA DECISIÓ FINAL

Hi ha dies que em desperto i penso que ja t’ho hauria d'haver dit fa temps...

Hi ha dies que em desperto i penso que he d'esperar abans de dir-to...

Hi ha dies, hi ha molt dies.

Tinc temps, tinc molt temps.

Ahir t’ho podria haver fit perfectament però vaig pensar que era massa d'hora,

que ja t’ho diria més endavant.

Tindré dies, tindre molts dies.

Tindré temps, tindré molt de temps.

Demà t’ho podria dir perfectament però pensaré que ja es massa tard,

que t’ho hauria d'haver dit fa temps.

He tingut dies, he tingut molt dies.

He tingut temps, he tingut molt de temps.

Avui me despertat i he pensat que no t’ho hauria d'haver dit mai

i que mai no t’ho diré.

Hi ha dies, hi ha molt dies.

Tinc temps, tinc molt temps.

Per això definitivament he decidit dir-to avui,

perquè tinc por de no dir-to mai.

HE TROBAT

He trobat un indret on hi habiten peripècies

He trobat un lloc on hi neixen tombarelles

He trobat un joc sense normes ni estratègies

He trobat un lloc que fa olor a esforç

He trobat un lloc on hi canten els colors

He trobat un lloc més fantàstic que l’aigua cristal·lina

He trobat un lloc ple de idees i purpurina

He trobat un lloc on es pot anar descalç

He trobat un lloc on es pot fer malabars

He trobat un lloc ple de teles i trapezis

He trobat un lloc ple de màgies i encanteris

He trobat la vida en la que visc

He trobat el món en el que estic

He trobat el circ!

PER LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Per la festa major

decoro el meu balcó.

Per la festa de Gràcia

els castellers porten faixa.

Sota el gran rellotge,

que sembla un campanar

tothom s’afanya a ballar.

Al carrer Verdi

sempre hi passen una peli.

A Joan Blanques de dalt

mai ningú hi pren mal.

Per Gran de Gràcia

tota la xicalla

canta i balla.

Reunits,

tan grans com petits

fent gresca i xerinola

sota cada farola.

EL TRENCA L’OS

Era un dia esplèndid

I segurament guarnit,

Al que vaig néixer jo

Més ràpid que un tro

Un xic desprès em vaig quedar sol

Com un mussol

Les plomes vaig bellugar

I em vaig poder enlairar

Planejant per sobre l’estany

Descobrí un mon molt impactant

Vaig emprendre l’aventura de viure

La vida vista des de d’alt

Vaig emprendre l’aventura de viure,

De viure i d’aprendre a riure.

EL PODER D’IMAGINAR

No se que som

Ni que fem en aquest món...

Però compartint camí

Hem arribat fins aquí!

Jo dec ser…

Una resplendent escama de sirena...

O una lluent llàgrima de balena

Millor!

Una flonja dent de lleó...

O una àgil ploma de falco

O potser...

Una humida gota de rosada...

O un daurat tirabuixó de fada

Això, si estic en un somni fet realitat,

I tot i així posant-hi molta creativitat!

Per això has de saber que amb tu m’ho he passat molt bé

I que sempre ens ho passarem així de bé, també!!!

EL MEU ANIVERSARI

Me despertat abans que el sol

i estic més sola que un mussol.

Vull llevar-me ven d'hora

Posar un peu al rebedor

I obrir el llum del menjador

Enviar-te un peto

i obri el teu regal ple d'il·lusió

Una maquina del temps,

un somni fet realitat

o la Font de la felicitat!

Es el regal mes il·lusionat

per un dia tan esperat!

Es aquesta sensació

que em fa tanta il·lusió!

Vull una festa creativa...

i molt imaginativa

Vull un pastís d'aniversari...

amb música que a mi m’agradi

Vull poder fer tonteries...

i riure amb les amigues

Per un dia vull ser l’heroïna

dels somnis de tota joguina

Vull cridar d'il·lusió!

Vull plorar d'emoció!

D’EXCURSIÓ

 Riurem i riurem...

Però no eternament!

Jugarem i cantarem...

Fins que el sol...

El sol incandescent!

Caigui…

Damunt  la mar lluent.

Travessarem les cales esquerdades,

I saltarem les onades trencades!

Pel camí...

Ens aturarem a dormir

Sota l’ombra del pi!

Farem bivac

A la platja del costat!

Despertarem a trenc d’alba

I jugarem a la xarranca!