Represento tres quarts del planeta
Em pots trobar…
Tan dolça com salada
Tan de mar com de rosada
Quan el sol em cau soc daurada
I quan la lluna salça em torno platejada
M’estenc com un llençol
Però gota i gota son unides com un estol
Caic gota a gota
i et mullo la boca
Soc d’un blau turquesa
I ajudo a la pobresa
Quan el sol em cau soc daurada
I quan la lluna salça em torno platejada
Deixo caure la teva ombra sobre mi
Com un llençol de lli
Jo et reflexo com els miralls
Tu cuida’m com els coralls
Per això et vull demanar…
que tu que ets afortunat
sempre tanquis l’aixeta encara que estiguis despistat!
Quan el sol em cau soc daurada
I quan la lluna salça em torno platejada
de: Mar Olive Nieto
En aquest bolc, hi podem trobar tot tipus de contes i històries redactades per la Mar Olivè Nieto. Ella escriu en català, castellà i anglès. Esperem que hi pugueu disfrutar molt llegint-vos les històries de la Mar!
dimarts, 27 de març del 2012
LA GOTA ROSADA
La gota de rosada
es congela a la matinada...
La gota de rosada...
no es ni dolça ni salada.
Es una simple gota de rosada
de la matinada congelada
de: Mar Olive Nieto
es congela a la matinada...
La gota de rosada...
no es ni dolça ni salada.
Es una simple gota de rosada
de la matinada congelada
de: Mar Olive Nieto
MONSTRES DE DENTS PLANES
─Us heu assabentat que aquesta nit hi ha reunió a la cantina? ─aquesta és la famosa
frase que vaig haver de suportar durant tot el mes de gener a partir de dos quarts de sis
de la tarda.
Em presento, sóc la llibreta de biologia i estic casada amb l’arxivador de socials. Tenim
un fill, el llibre de literatura catalana, i una filla, la llibreta d’anglès. El llibre de literatura
catalana, no fa gaire que es va casar amb la llibreta de llengua castellana. Aquests van
tenir la llibreteta de música. La llibreta d’anglès es va casar amb el carpessà d’educació
física, i van tenir el llibret de matemàtiques i la carpeteta classificadora de tecnologia.
Ara ja coneixeu la meva família, la família “Paperassa”. Esteu preparats per escoltar la
història?
No fa gaire, un dia del mes de desembre vam conèixer una mena de maquineta
invasora i egoista (no identificada ni pel senyor diccionari).
Una espècie monstruosament negra, amb tapa i pantalla. De dents extremadament
planes amb inscripcions del nostre alfabet i altres símbols. Les dents les tenia totes
alineades unes al costat de les altres i de diferents mides.
A la tapa hi vam trobar unes inscripcions que vam identificar com una paraula semblant
a “TOSHIBA” escrit amb lletres misterioses i esgarrifoses, que ressaltaven en la
immensa profunda i perduda negror.
Aquests organismes negres de dents desiguals anaven acompanyats d’òrgans externs i
estrangers que es feien dir ratolí, alfombreta, USB, disc dur,…
No molt més tard ens van intentar substituir. Va ser aleshores quan ens vam començar
a reunir cada nit a la cantina. A les reunions hi assistien tota mena de materials
escolars.
Una de les converses més decisives va ser així:
─Però qui s’han cregut aquestes maquinetes? Es pensen que ens podran substituir?
─va dir indignat un full DIN A4.
─A mi no m’han ni folrat i aquests ja van amb funda! ─intervení el llibre de literatura
catalana.
─No et queixis, que a mi m’han guixat i ara tinc un gomet taronja ─rondinà la llibreteta
de música.
─Estem farts de congelar-nos als armariets metàl·lics! ─es queixà una calculadora.
─I d’estar encarcarats als calaixets, acabarem oblidats als prestatges! ─gemegà
desesperadament un estoig de botons.
─És que ja no ens volen ni a la biblioteca? Estem plens de pols! ─exclamà la llibreta de
llengua castellana.
─Estem farts de llegir-nos i rellegir-nos entre nosaltres, volem que ens llegeixin els
alumnes ─va dir una serra que venia de molt lluny, de l’aula de tecnologia.
─Doncs a matemàtiques, només fan servir la pissarra digital. Jo no puc resoldre sol els
problemes! ─va xisclar tot fet una fúria el nostre petitó llibret de matemàtiques.
─Volem lliscar i patinar pels fulls, ja no ens podem aguantar la tinta! ─exclamaren
alhora tres puntafines del barça.
─Hem de fer alguna cosa. Prou de discutir amb les bateries, els carregadors, els
ratolins, els USB,… Hem d’anar a plantar-li cara al “Mister Ordinador” i la seva
inseparable i estimada dona la “Miss Innovadora Tecnologia”. Aquest parell són
qui realment tenen la culpa ─vaig dir després d’haver escoltat amb atenció tota la
conversa.
L’endemà vam anar tots a parlar amb “la súper parella innovada”: l’ordinador i la
tecnologia. Lògicament ens van “enviar a pastar fang”.
Però no ens vam rendir fàcilment.
Vam anar a parlar amb el rei de la justícia i la connectivitat el “Senyor Internet
Explorer”. Ens va rebre al seu regne: la Xarxa Internàutica; on era protegit pels seus
servidors (una mena d’esclaus).
El “Senyor Internet Explorer” ens va dir que tenia moltíssima feina, a més a més amb
tot això de l’1x1... Tot i així ens intentaria tornar la feina i la utilitat. Però ens hauríem
d’esperar pacientment un temps tots encarcarats en el mateix armariet metàl·lic.
Vam seguir les instruccions al peu de la lletra, tal i com ell havia dit.
Vam passar setmanes encarcarats dins l’armariet metàl·lic número 29. Estava a prop
de l’ascensor, era el més acollidor i era verd, el color de l’esperança.
Aquelles poques setmanes, que se’ns van fer eternes i avorrides, ens les vam
passar sentin les mateixes frases: “obriu l’Open Office”, “pantalles a baix”, “deixa’m el
carregador”, ... i altres coses per l’estil.
Però desprès de molt esperar el miracle va arribar.
Era la primera setmana de febrer i en lloc de sentir “obriu l’Open Office”, vam
sentir “Internet Explorer falla”, “Google Chrome no respon”, “els servidors no tenen
connexió”...
Tota la família vam saltar de l’armariet metàl·lic i ens vam esmunyir per la porta d’una
classe. Dissimuladament ens vam quedar en els calaixets de les taules.
I lògicament, no molt més tard, tots els i les alumnes ens van utilitzar per cercar
informació. Vam tornar a tenir valor, feina i utilitat.
Des de llavors tots hem après la lliçó: els i les alumnes van alternant llibres de texts
amb llibres digitals, l’Internet Explorer ha après a compartir la feina i les responsabilitats
i nosaltres hem après a organitzar reunions i no queixar-nos tan per poder arribar a
alguna conclusió. L’ordinador i la tecnologia, però, continuen sent una parella egoista i
repel·lent.
Les coses van anar millorant. Tot va tornar a la normalitat i vam tornar a ser feliços.
Ara no fa gaire una alumna va folrar la carpeteta classificadora de tecnologia, un altre
alumne li va resoldre els problemes al llibret de matemàtiques, i entre tots van netejar
i van esborrar les guixades a la llibreta d’anglès. La família Paperassa estem molt
contents perquè tots tenim un gomet verd!
Els llapis de colors van tornar a tenir punta i els bolígrafs i puntafines van deixar molta
tinta sobre els fulls i les cartolines. El material escolar també va estar molt agraït de la
nostra ajuda.
Avui he rebut una carta del Senyor Internet Explorer que deia:
Estimada família,
Espero haver-vos retornat la feina. Necessitava unes bones vacances, i vaig
pensar que us retornaria la feina deixant “els monstres de dents planes” sense
servidors.
Adéu.
─Ja s’han acabat les reunions de la cantina? ─pregunta el més menut dels Paperassa,
el llibret de matemàtiques.
Ara tota la família ens reunim cada diumenge a la cantina, però no per queixar-nos,
sinó per explicar-nos: acudits, històries divertides, llegendes, anècdotes, aventures com
aquesta,...
de: Mar Olive Nieto
frase que vaig haver de suportar durant tot el mes de gener a partir de dos quarts de sis
de la tarda.
Em presento, sóc la llibreta de biologia i estic casada amb l’arxivador de socials. Tenim
un fill, el llibre de literatura catalana, i una filla, la llibreta d’anglès. El llibre de literatura
catalana, no fa gaire que es va casar amb la llibreta de llengua castellana. Aquests van
tenir la llibreteta de música. La llibreta d’anglès es va casar amb el carpessà d’educació
física, i van tenir el llibret de matemàtiques i la carpeteta classificadora de tecnologia.
Ara ja coneixeu la meva família, la família “Paperassa”. Esteu preparats per escoltar la
història?
No fa gaire, un dia del mes de desembre vam conèixer una mena de maquineta
invasora i egoista (no identificada ni pel senyor diccionari).
Una espècie monstruosament negra, amb tapa i pantalla. De dents extremadament
planes amb inscripcions del nostre alfabet i altres símbols. Les dents les tenia totes
alineades unes al costat de les altres i de diferents mides.
A la tapa hi vam trobar unes inscripcions que vam identificar com una paraula semblant
a “TOSHIBA” escrit amb lletres misterioses i esgarrifoses, que ressaltaven en la
immensa profunda i perduda negror.
Aquests organismes negres de dents desiguals anaven acompanyats d’òrgans externs i
estrangers que es feien dir ratolí, alfombreta, USB, disc dur,…
No molt més tard ens van intentar substituir. Va ser aleshores quan ens vam començar
a reunir cada nit a la cantina. A les reunions hi assistien tota mena de materials
escolars.
Una de les converses més decisives va ser així:
─Però qui s’han cregut aquestes maquinetes? Es pensen que ens podran substituir?
─va dir indignat un full DIN A4.
─A mi no m’han ni folrat i aquests ja van amb funda! ─intervení el llibre de literatura
catalana.
─No et queixis, que a mi m’han guixat i ara tinc un gomet taronja ─rondinà la llibreteta
de música.
─Estem farts de congelar-nos als armariets metàl·lics! ─es queixà una calculadora.
─I d’estar encarcarats als calaixets, acabarem oblidats als prestatges! ─gemegà
desesperadament un estoig de botons.
─És que ja no ens volen ni a la biblioteca? Estem plens de pols! ─exclamà la llibreta de
llengua castellana.
─Estem farts de llegir-nos i rellegir-nos entre nosaltres, volem que ens llegeixin els
alumnes ─va dir una serra que venia de molt lluny, de l’aula de tecnologia.
─Doncs a matemàtiques, només fan servir la pissarra digital. Jo no puc resoldre sol els
problemes! ─va xisclar tot fet una fúria el nostre petitó llibret de matemàtiques.
─Volem lliscar i patinar pels fulls, ja no ens podem aguantar la tinta! ─exclamaren
alhora tres puntafines del barça.
─Hem de fer alguna cosa. Prou de discutir amb les bateries, els carregadors, els
ratolins, els USB,… Hem d’anar a plantar-li cara al “Mister Ordinador” i la seva
inseparable i estimada dona la “Miss Innovadora Tecnologia”. Aquest parell són
qui realment tenen la culpa ─vaig dir després d’haver escoltat amb atenció tota la
conversa.
L’endemà vam anar tots a parlar amb “la súper parella innovada”: l’ordinador i la
tecnologia. Lògicament ens van “enviar a pastar fang”.
Però no ens vam rendir fàcilment.
Vam anar a parlar amb el rei de la justícia i la connectivitat el “Senyor Internet
Explorer”. Ens va rebre al seu regne: la Xarxa Internàutica; on era protegit pels seus
servidors (una mena d’esclaus).
El “Senyor Internet Explorer” ens va dir que tenia moltíssima feina, a més a més amb
tot això de l’1x1... Tot i així ens intentaria tornar la feina i la utilitat. Però ens hauríem
d’esperar pacientment un temps tots encarcarats en el mateix armariet metàl·lic.
Vam seguir les instruccions al peu de la lletra, tal i com ell havia dit.
Vam passar setmanes encarcarats dins l’armariet metàl·lic número 29. Estava a prop
de l’ascensor, era el més acollidor i era verd, el color de l’esperança.
Aquelles poques setmanes, que se’ns van fer eternes i avorrides, ens les vam
passar sentin les mateixes frases: “obriu l’Open Office”, “pantalles a baix”, “deixa’m el
carregador”, ... i altres coses per l’estil.
Però desprès de molt esperar el miracle va arribar.
Era la primera setmana de febrer i en lloc de sentir “obriu l’Open Office”, vam
sentir “Internet Explorer falla”, “Google Chrome no respon”, “els servidors no tenen
connexió”...
Tota la família vam saltar de l’armariet metàl·lic i ens vam esmunyir per la porta d’una
classe. Dissimuladament ens vam quedar en els calaixets de les taules.
I lògicament, no molt més tard, tots els i les alumnes ens van utilitzar per cercar
informació. Vam tornar a tenir valor, feina i utilitat.
Des de llavors tots hem après la lliçó: els i les alumnes van alternant llibres de texts
amb llibres digitals, l’Internet Explorer ha après a compartir la feina i les responsabilitats
i nosaltres hem après a organitzar reunions i no queixar-nos tan per poder arribar a
alguna conclusió. L’ordinador i la tecnologia, però, continuen sent una parella egoista i
repel·lent.
Les coses van anar millorant. Tot va tornar a la normalitat i vam tornar a ser feliços.
Ara no fa gaire una alumna va folrar la carpeteta classificadora de tecnologia, un altre
alumne li va resoldre els problemes al llibret de matemàtiques, i entre tots van netejar
i van esborrar les guixades a la llibreta d’anglès. La família Paperassa estem molt
contents perquè tots tenim un gomet verd!
Els llapis de colors van tornar a tenir punta i els bolígrafs i puntafines van deixar molta
tinta sobre els fulls i les cartolines. El material escolar també va estar molt agraït de la
nostra ajuda.
Avui he rebut una carta del Senyor Internet Explorer que deia:
Estimada família,
Espero haver-vos retornat la feina. Necessitava unes bones vacances, i vaig
pensar que us retornaria la feina deixant “els monstres de dents planes” sense
servidors.
Adéu.
─Ja s’han acabat les reunions de la cantina? ─pregunta el més menut dels Paperassa,
el llibret de matemàtiques.
Ara tota la família ens reunim cada diumenge a la cantina, però no per queixar-nos,
sinó per explicar-nos: acudits, històries divertides, llegendes, anècdotes, aventures com
aquesta,...
de: Mar Olive Nieto
ELS COLORS
Els colors son sabors
Que no es mengen amb cullereta
Però es barregen amb paleta.
Els colors, sentiments i emocions
Que descriuen estacions
Poden ser ensopits
I avorrits…
Alegres,
O tendres!
Els colors son sabors
Que no es mengen amb cullereta
Però es barregen amb paleta.
de: Mar Olive Nieto
Que no es mengen amb cullereta
Però es barregen amb paleta.
Els colors, sentiments i emocions
Que descriuen estacions
Poden ser ensopits
I avorrits…
Alegres,
O tendres!
Els colors son sabors
Que no es mengen amb cullereta
Però es barregen amb paleta.
de: Mar Olive Nieto
EL DÍA Y LA NOCHE
La noche y el día,
son cosas contrarias
y a la vez partidarias.
El día, el día es para improvisar.
El día son los actos de la noche y del soñar.
La noche, la noche es para
pensar, soñar y reflexionar.
Sin día no habría noche,
sin noche no habría día.
El día, el día es
el reflejo del agua viva,
con peces de colores saltando,
descubriendo una nueva aventura.
Porque aquella noche no nos ha dado
tiempo para soñar.
La noche, la noche es
un espejo de sombras,
en medio de la oscuridad
donde se refleja el día
ocultándonos diversas cosas.
Por la noche
reflexionamos lo que ha pasado
y no nos ha gustado.
Soñamos en lo que pasará
o nos gustaría que pasara.
Pensamos que haremos cuando nos levantamos
y como realizar aquello que queremos.
El día son los actos de la noche,
la noche los pensamientos del día.
Sin día no habría noche,
sin noche no habría día.
de: Mar Olive Nieto.
son cosas contrarias
y a la vez partidarias.
El día, el día es para improvisar.
El día son los actos de la noche y del soñar.
La noche, la noche es para
pensar, soñar y reflexionar.
Sin día no habría noche,
sin noche no habría día.
El día, el día es
el reflejo del agua viva,
con peces de colores saltando,
descubriendo una nueva aventura.
Porque aquella noche no nos ha dado
tiempo para soñar.
La noche, la noche es
un espejo de sombras,
en medio de la oscuridad
donde se refleja el día
ocultándonos diversas cosas.
Por la noche
reflexionamos lo que ha pasado
y no nos ha gustado.
Soñamos en lo que pasará
o nos gustaría que pasara.
Pensamos que haremos cuando nos levantamos
y como realizar aquello que queremos.
El día son los actos de la noche,
la noche los pensamientos del día.
Sin día no habría noche,
sin noche no habría día.
de: Mar Olive Nieto.
dissabte, 24 de març del 2012
LA FONT DE LA FELIÇITAT
Tu, tu ets el meu sol
l’unica que em te consol.
Tu,tu ets la meva lluna de nit,
qui m’il•lumina de fit a fit.
Tu, tu ets el meu estel fogaç,
qui em pot salvar de tot fracaç.
Tu, tu ets dels meus ulls el blau turquessa
l’unica que em sap mirar amb tendressa.
Tu, tu ets la meva llagrima resplendent
de l’univers la més lluent.
Tu, tu ets el meu freixe,
qui cada nit em fa creixe.
Tu, tu ets l’atrapasomnis de la meva habitació
qui cada nit em fa un petó.
Tu, tu ets la flor del meu jardí
qui sempre portaun somriure per a mi.
Tu, tu ets la fada del meu balcó,
qui m’esguarda el cor com un falcó.
Tu, tu ets la més colorida guspira
qui dia a dia m’inspira.
Tu, tu ets un conte fet realitat
i sempreestas al meu costat.
Tu, tu ets l’esperança del meu destí
qui m’acompanya a tot camí.
Per aixó has de saber...
Que si pogues escollir algú
sens dubte series tú.
Per que per ser feliç
no ens cal demanar permís.
Per estimar no ens cal ser milionari
ni regalar cap talonari.
Per fer amistats
no ens cal ser invertebrats.
Ser original
és el millor regal.
Per que encara que ser feliç
és millor que estar al parais
normalmel camí
és millor que el propi destí.
I encara que per fer un crit
no cal llegir-se aquest escrit.
M’agradaria que sabesis...
Que tu, tu i jo vamcompendre amb un instant,
que la font de la feliçitat
és la nostra amistat.
de: Mar Olivè Nieto.
l’unica que em te consol.
Tu,tu ets la meva lluna de nit,
qui m’il•lumina de fit a fit.
Tu, tu ets el meu estel fogaç,
qui em pot salvar de tot fracaç.
Tu, tu ets dels meus ulls el blau turquessa
l’unica que em sap mirar amb tendressa.
Tu, tu ets la meva llagrima resplendent
de l’univers la més lluent.
Tu, tu ets el meu freixe,
qui cada nit em fa creixe.
Tu, tu ets l’atrapasomnis de la meva habitació
qui cada nit em fa un petó.
Tu, tu ets la flor del meu jardí
qui sempre portaun somriure per a mi.
Tu, tu ets la fada del meu balcó,
qui m’esguarda el cor com un falcó.
Tu, tu ets la més colorida guspira
qui dia a dia m’inspira.
Tu, tu ets un conte fet realitat
i sempreestas al meu costat.
Tu, tu ets l’esperança del meu destí
qui m’acompanya a tot camí.
Per aixó has de saber...
Que si pogues escollir algú
sens dubte series tú.
Per que per ser feliç
no ens cal demanar permís.
Per estimar no ens cal ser milionari
ni regalar cap talonari.
Per fer amistats
no ens cal ser invertebrats.
Ser original
és el millor regal.
Per que encara que ser feliç
és millor que estar al parais
normalmel camí
és millor que el propi destí.
I encara que per fer un crit
no cal llegir-se aquest escrit.
M’agradaria que sabesis...
Que tu, tu i jo vamcompendre amb un instant,
que la font de la feliçitat
és la nostra amistat.
de: Mar Olivè Nieto.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)